Avisar de contenido inadecuado

25 anys

{
}

El dimecres de fa dues setmanes, dia 1, va ser l'aniversari de la Silvia, i aquest dijous passat, dia 9, el meu. Un quart de segle tots dos, que se dice pronto. (Si, la Silvia és més gran que jo... 8 díes. Sempre fem broma amb el morbo que em va fer sortir amb una noia un any més gran que jo durant una setmana. :P) Vam decidir que seria divertit passar amb els col·legues un cap de setmana por ahi per celebrar-ho, i la casa de mons pares a Castelló aviat es va presentar com la millor opció: Un menjador prou gran pel "guateque" i llits per tothom.

Ens havíem de reunir tots al Prat cap a les dues, després de sortir de la feina (quin pal això de currar els dissabtes). El tema puntualitat és algo que ja hem interioritzat tots. Vam arribar quasi tots puntualment mitja hora tard a la hora acordada en principi. El Ruben, com que la experiència és un grau, es va permetre allargar la seva arribada mitja hora més encara. A les quatre ens posavem en marxa amb una gana que espantava, camí de l'estació de servei del Medol per fer la primera paradeta. Un viatge sense entrebancs, res més enllà de fer una mica l'idiota perseguint-nos per la autopista (sense posar en perill la nostra integritat, per suposat).

Vam arribar a Sta. Magdalena cap a les sis de la tarda, els primers, tot i anar els últims a la cua de cotxes, ja que el Wes i el Ruben es van liar una mica amb les indicacions. Mira, així van fer una mica de turisme pels voltants, que és maco tot alló... Visita guiada per tota la casa, inevitable fart de riure per part dels convidats en veure el passadís de les maleïdes fotografies i propostes de celebrar Sant Joan per allà i muntar un buc d'assaig a les golfes. Es va fer fosc aviat, així que vam tenir temps de poc més fora de repartir les habitacions, fer un volt pel poble i començar a preparar el sopar.

Va ser lleuger, senzill i ràpid: embotits, formatges i patés amb torrades. En acabar, es van afanyar a recollir la taula i a anar cap a la cuina a intentar amagar-nos el que hi estava passant. :D Si és que tenim uns amics tan macos, quan s'ho proposen... Van treure un pastís boníssim de formatge, nata i gerds que vam bufar junts la Sil i jo, i abans que poguèssim empassar la darrera cullerada, els regals. Sembla ser que la consigna de la nit era posar a prova la nostra sorpresivitat, així que van creuar les bosses d'ambdós. Podeu imaginar quina cara vaig fer en veure un jersei de Massimo Duti per noia... i comprovar que cap d'ells feia pinta d'haverse equivocat. Ben al contrari, ens miraven amb cara de... "què, us agrada???" Uns segons més de conya i crec que hauria acabat emprovant-me el jersey. :P Passada la inicial desorientació, em vaig fixar que la Sil sostenia la capsa de l'edició especial en DVD de la Comunitat de l'Anell, i vaig eixugar-me dissimuladament les gotes de suor fred del front. ;D I res, quan ja pensava que només quedava veure la cara de la Sil en rebre l'album amb fotos i dedicatòries que havíem estat preparant, apareix el regal inesperat que et descol.loca i et fa perdre els papers... Un regal petitó, en forma de CD, però que contenía, ho vaig notar només agafar el paquet, molt més que música, mot més que cançons, molt més que lletres o imatges.

Això va ser el que vaig veure en trencar el paper de regal que envoltava el paquet. Una portada amb l'Obokaman envoltat de fotos dels seus amics. Em va començar a tremolar tot, intentava seguir somrient, amb aquell riure histéric que et fa venir mal de mandíbula, però era inútil, no podia dissimular, ni tan sols fixar la mirada en el CD que sostenía per intentar llegir el que posava al llibret. Cadascú havia escollit una canço que ficar al CD, i l'havia acompanyada d'un text, un recordatori a la manera en què ens havíem conegut, a algun detall que ens feia recordar-nos mútuament, a anècdotes i aventures passades, records que ens van envitrallar els ulls a més d'un. Va ser realment emocionant anar-les llegint una a una, mentre sonava de fons la cançó que li corresponía. Un dels regals més emotius que m'han fet mai a la vida... de veritat. El Xavi, l'Esteve, la Silvia, la Marian, el Hueso, la Guida, el Ruben, el Paco, la Vane, la Cris, l'Albert, el Cali, el Ferran, el Valero, i fins i tot ma germana i mons pares... em vau fer flotar per uns minuts. A més, sempre t'ho he dit, tinc la tendència a relacionar les persones amb cançons. La música ajuda a evocar situacions viscudes, i mentre sonaven les notes de cada cançó em venien flashos dels instants íntims i personals que he viscut amb cadascún de vosaltres. Va ser un detall realment preciós per part vostra.

Suposo que tu, Silvia, ja sabràs de què parlo amb tot això que estic dient, a jutjar pels ulls plorosos amb que vas llegir després les dedicatòries que acompanyaven les fotos de l'àlbum "de familia" que et vam regalar. Si algú havia aconseguit reprimir la emoció amb el CD, en repassar les pàgines de l'album de la Sil la cosa ja va explotar. Es van fer uns instants de silenci entre pàgina i pàgina, només trencats pels suspirs col·lectius i els sanglots de la homenatjada. Fins i tot l'Esteve es va posar tonto, imagina.

Tot seguit, i per evitar que trenquèssim tots en plors i abraçades fins altes hores de la matinada, el Xavi va proposar un parell de jocs curiosos amb que vam estar distraient-nos una bona estona: l'Assasí i el Psiquiatra, tot i que amb el segon, entre la emoció i el cansament acumulat durant tota la jornada, ens va costar agafar el ritme de funcionament a l'Esteve i a mi. Finalment, la partideta inel·ludible al pòker i anar a fer nones amb uns euros de menys.

El dia següent va ser molt de tranquis, fent els mandrosos al llit, d'un costat a l'altre, fins que vam decidir uns quants d'anar despertant a la gent, cap a les 12 i mitja, a la veu de "Clavelitos", amb guitarres i tot. Esmorzar, recollir, i cap a Peñíscola a fer un passeig abans de dinar. La tornada cap a Barcelona va estar una mica passada per aigua, i sort que va disminuir la intensitat de la pluja a l'entrar a l'autopista... En conclusió, un cap de setmana que serà difícil d'oblidar per tots. Compartir moments així amb amics com vosaltres és el millor regal que cap persona pot esperar. La Felicitat Absoluta existeix, en dono fe: vaig experimentar-la dissabte a la nit.

Aniversari a Castelló - 2003

Sta. Magdalena's Team

Silvia, Marian, Guida i Hueso.

Hueso imitant al noi Martini mentre la Guida no mira...

Posant pels carrers del casc antic de Peñíscola


Ruben i Cris amb Peñíscola de fons.

"Los dos cogidos de la mano
por las calleeees..."

M'excuso dient que no em van avisar al disparar?

L'home i el telescopi.

Aquesta del penya-segat i la golondrina li va quedar preciosa a la Silvia.


La platja de Peñíscola.


Aquesta és la mateixa gavina que em segueix a tot arreu. La recordareu de Begur.

Taronja jove de l'hort de Can Garcia.


Un dels Ferraris al port.

Eren realment impresionants.


Conduir-ne un ha de ser...

Egocentrisme com a punt final.

I, cóm no?, fer una mica el gilipolles tampoc és pecat.
{
}
{
}

Deja tu comentario 25 anys

Identifícate en OboLog, o crea tu blog gratis si aún no estás registrado.

Avatar Tu nombre